Un jove emprenedor

Guillem Carol funda “areyou”, una empresa importadora de productes de Shanghai.

Apassionat de la política, publica entrevistes i articles al setmanari de la seva comarca i al seu bloc.

El de jove emprenedor és un tòpic molt, massa fins i tot, utilitzat quan ens trobem davant un cas com el de Guillem Carol. Tot i així, és el concepte que més s’adiu a la figura d’aquest noi de 18 anys nascut a Subirats, a l’Alt Penedès. Amb la majoria d’edat tot just acomplerta ja ha fundat juntament amb el seu soci Guillem Laporta, de 19 anys, l’empresa “areyou”. Legalment creada com a societat civil i amb un capital inicial de mil euros, “areyou” es dedica a la importació des de Shanghai de productes de marxandatge i regals d’empresa i promoció com bol·lígrafs, samarretes o artefactes d’allò més inversemblants propis només del món oriental. A Catalunya, les empreses interessades en el servei, fins al moment tres, fan efectiva una paga i senyal i l’equip d’en Guillem encarrega el producte i el personalitza a la mateixa Xina on és supervisat i enviat. En aquest punt, segons el mateix Carol, rau el valor afegit de l’empresa, ja que a diferència d’altres empreses del sector, el producte arriba marcat i personalitzat al destí. Així, amb l’estalvi de mà d’obra i el baix cost dels productes del mercat xinès respecte qualsevol país d’occident, aquests dos joves catalans esperen trobar un bon futur pel negoci i les seves butxaques.

Normal seria, vist el precedent, que anés camí de llicenciar-se en Econòmiques o Empresarials, però aquest confés liberal, ple d’il·lusió, empenta i amb un punt d’èpica, estudia Ciències Polítiques tot i que té una clara vocació de periodista. Sent passió per la política i això l’ha dut a entrevistar personalitats del panorama polític català com el mateix Jordi Pujol, Ernest Benach o Joan Puigcercós. Són reptes personals que es proposa, i que amb més o menys d’èxit –s’ha endut més d’un disgust en alguna entrevista- els aconsegueix i com els seus ullets reflecteixen, se’n sent orgullós i confirmen la seva etiqueta de jove emprenedor, també en aquest àmbit. Escriu al setmanari del Penedès “3de8” fent articles i entrevistes, al web “elsingulardigital”, al seu bloc personal (www.guillemcarol.cat) i col·labora esporàdicament a Catalunya Ràdio. No és poca cosa, a la seva curta edat. I és que confessa que li encanta que felicitin al seu poble per les seves entrevistes, li agrada entrar a un bar de la comarca i veure el seu article a la contraportada, però el més important és l’actitud que mostra, aquesta ambició que el fan d’un jove que dorm cinc hores diàries, vagi més enllà del món senzill, a contracorrent, i que no s’acontenta amb qualsevol cosa.

Ser mediàtic

El sol i el bon dia acompanyen i els carrers de la ciutat s’exposen, un any més, a riuades de gent. Ha de ser gratificant conèixer al teu lector, en un cara a cara que, no ens enganyem, t’omple de vanitat. Canapè i vermut amunt i avall i ploma ben carregada. N’ha de fer, d’il·lusió, signar el teu llibre en un dia com Sant Jordi.

Ahir, però, vaig viure una jornada de contrastos. No els contrastos de les roses roges amb les blaves (quina vulgaritat, per cert). No els contrastos de les abarrotades Rambles de Barcelona. Els contrastos de la popularització i la massificació de la festa. La mediatització de la diada dedicada als llibres i als grans de les lletres on ara ja no sempre venen més els grans escriptors ni tan sols, els escriptors.

És la força se la publicitat. La força de la televisió, de la promoció. Ser conegut o no. Vendre o no. Signar llibres o no fer-ho. Ser mediàtic o no. Els llibres mediàtics (que ja són una categoria, fixeu-vos, en els diaris i les recomanacions) predominen, i les cues davant dels autors mediàtics (que no escriptors, en general) són les més llargues i les més guais de totes. “Polònies” i “Buenafuentes”.

Luís Leante hi posava. “Ni surto a la tele, ni sóc famós, ni tan sols em coneix gaire gent”, s’hi podria afegir fàcilment en el mateix cartell identificatiu. Però allí hi era, amb el seu llibre “Mira si yo te querré” fent guàrdia. Assegut, mirada al buit. Quiet com un estaquirot. Amb la seva inútil ploma entre mans. Reia de tant en tant, esperant signar el llibre que mai arribava.

Més a la dreta, amb la mateixa poca feina, Pedro Zarraluki i Enric Corella, amb “Humor pródigo i “Breve historia de Barcelona” respectivament (crec que els cal una mica de publicitat gratuïta), semblaven desitjar que s’acabés aquell humiliant turment. Era curiós observar l’exercici de mimetisme de tots ells. Miraven resignats, de vegades amb un somriure a la boca, l’anar i venir de la multitud que mai s’aturava davant d’ells, jugaven amb el seu bolígraf entre mans o comentaven la jugada amb qui els guardava les esquenes. Vés a sabes si parlaven amb l’editor per a rescindir el contracte.

Això sí, a la cantonada, tocant el cafè Zurich, en una taula disposada estratègicament pensant en la cua que probablement s’hi formaria, el televisiu cuiner Isma Prados, continuava signant receptes per a solters.

Algú deia ahir que costava molt no sentir-se un mico de fira davant de tota aquella gentada desfilant.

Entrevista Salvador Sostres

CLICKAR PER AMPLIAR

Rodoreda, Del Arco. Mano a Mano. M’ha agradat…

Sembla ser que tanta por li donava el triomf com el fracàs Del Arco marca territori d’entrada.

Necessita escriure per ser feliç? Pregunta directa i clara.

Si no escrigués, seria molt desgraciada? Ja dóna per suposat que serà desgraciada si no escriu. Bona per saber com reacciona a tal adjectiu.

Existeix el pudor. Resposta concisa però molt entenedora per part de Rodoreda.

Doncs, vostè és una mentida? De nou, Del Arco, amb un adjectiu clar i contundent posa contra les cordes a Rodoreda.

Com tot escriptor… Respon Rodoreda a l’anterior pregunta. Sublim.

Jo sóc més complexa del que semblo. Respon a la pregunta de si la vida l’ha endurit. Rodoreda “es fa la dura” marcant el territori.

Durant aquest diàleg, qui s’ha deixat veure millor: l’escriptora o la dona? Pregunta tòpica però necessària tal i com s’ha desenvolupat l’entrevista.

Què li sembla? Millor encara la resposta. Rodoreda “passa la pilota” a l’entrevistador.

L’escriptora. La dona se m’ha escapat sencera… Per acabar, bona conclusió de Del Arco. Amb una resposta amb estil, deixa clar quina Rodoreda ha captat.

Qüestionari Salvador Sostres

El teu món ideal és Disney. Consideres Disney el gran director de la història del setè art. Dius que a totes les pel·lícules hi ha un denominador comú del respecte als pares i al mínim sentit de la justícia.

Quan neix la teva pasió per Disney ? Que et dóna ? Potser, donada la teva infància, ara hi busques el que no vas trobar de petit ?

Quan vas a Paris, un dia mínim el passes a Disney Land. Tant et satisfà? Ara bé, per tothom és sabut que un dels plaers màxims en la teva vida és menjar bé. Ho dubto que ho puguis fer a Disney Land Paris. Amb un restaurant com el Drolma dins el parc suposo que assoliries l’orgasme màxim, la felicitat absoluta.

Se t’ha titllat moltes vedages de misògen. Lligant el tema de la dona amb els de la gastronomia i els restaurants es fa la següent reflexió: Les dones tots sabem que són grans cuineres. Per què tenint aquesta facultat no han sorgit grans cuineres en el món de la restauració? Ho atribuiexes a la falta de talent en el sexe femení. És únicament la falta de talent el que propicia aquest fet? Què en penses? Tens la teva àvia en un pedestal. Un exemple d’empresària en aquest sector. Però,com cuina la teva àvia?

Per últim, Salvador Sostres, fins al meu coneixement, de l’únic article que t’arrepenteix es d’haver escrit és un sobre el lesbianisme. És així?

Traduint DEL ARCO

(clickar per veure i llegir a major resolució)

El premi “Sant Jordi” de novel·la 1966 el va guanyar Mercè Rodoreda, amb “El carrer de les Camèlies”. El 1960 es va presentar a aquest mateix premi amb “La Plaça del Diamant” i va passar inadvertida al concurs; després, però, es va publicar i s’ha traduït, fins ara, al castellà, anglès, francès i italià.

La senyora Rodoreda no va presentar-se al sopar literari. Sembla ser que tanta por li donava el triomf com el fracàs. Coneguda l’errada, s’ha deixat veure. La veig, jove encara, amb el cabell blanc. Va ser guapa i segueix sent-ho. Exteriorment és això. Però, cal veure-la per dins.

- Per què dóna la cara després del premi?

- Perquè estic contenta. Faig com els elefants: quan estic trista o malalta, m’amago.

- Necessita escriure per ser feliç?

- Sí.

- Si no escrigués, seria molt desgraciada?

- O seria una mala persona o em tiraria per la finestra.

- Què viu en un pis molt alt?

- Un sisè.

- Per què diu que seria mala persona si no escrigués?

- Escriure és una manera de treure fora la introversió que un porta dins.

- I la seva intimitat també l’exhibeix amb la ploma?

- Existeix el pudor.

- Guanya la Rodoreda escriptora a la Rodoreda dona?

- Diríem que és la lluita amb l’àngel.

- L’àngel. Qui és, l’escriptora o la dona?

- Situació perillosa aquesta. No tinc ganes de dir que sóc un àngel de dona, o que escric com un àngel.

- Creu que es deixa veure, escrigui o no, com un àngel o com el diable?

- Com el diable, sovint.

- I ara al “Carrer de les Camèlies”?

- Un amic que em coneix bé va dir que la protagonista de la “Plaça del Diamant” ho diu tot, i la protagonista del “Carrer de les Camèlies” ho calla tot.

- Amb quina de les dues estic jo ara?

- Amb cap de les dues.

- Doncs, vostè és una mentida?

- Com tot escriptor…

- És una dona rica. Busca vanitat?

- No.

- Què pretén sortint de les seves caselles de dona?

- Sóc capaç de ser dona, mare, àvia i, a més, escriure.

- Àvia ha dit?

- Encara que li sorprengui, tinc tres néts.

- Té problemes?

- Encara que vostè em suposi rica, he patit molt. He viscut a l’exili, a França; he recorregut a peu centenars de kilòmetres, emparedada entre les tropes alemanyes, que avançaven, i les franceses, que retrocedien. A Beanqeney vaig suportar un dels atacs més terribles dels “stukes”.

- La vida, l’ha endurit?

- Jo sóc més complexa del que semblo.

- Es coneix a vostè mateixa?

- De vegades tinc reaccions que semblen d’altres persones.

- Durant aquest diàleg, qui s’ha deixat veure millor: l’escriptora o la dona?

- Què li sembla?

- L’escriptora. La dona se m’ha escapat sencera…

Titulant 2

TITOL: "PASSAPARAULA ESTATUTARI"


SUBTÍTOL 1: JOVES UNIVERSITARIS • La manca de compromís polític augmenta a les facultats.

SUBTÍTOL 2: LLENGUA I NACIÓ • La llengua i la identitat són dues qüestions que semblen interessar poc als joves catalans.

SUBTÍTOL 3: CONCERT ECONÒMIC • El nou model de finançament econòmic és l’únic aspecte que, unànimament , defensen els joves.

DESTACAT 1: “Ja t’aviso que no m’interessa gaire. Jo no vull un Estatut, vull un Estat”

DESTACAT 2: De la trentena de joves entrevistats, zero no sap exactament que proposa el nou Estatut.

Agustí Centelles

Les vides d’un fotògraf

L’esclat de la guerra civil Espanyola va ser el primer gran conflicte bèl·lic que va merèixer especial atenció per part dels mitjans de comunicació internacionals. Això va suposar el començament del fotoperiodisme, del qual, al nostre país, Agustí Centelles és un dels màxims exponents. Va ser un personatge que va marcar profundament aquest gènere. Nascut a València el 1905 però crescut a Barcelona, a l’obra del “Robert Capa català” es troba bona part de la memòria visual de la guerra civil Espanyola i especialment, l’èpica del poble de Catalunya davant el conflicte. Centelles va viure la guerra exercint la seva feina, el fotoperiodisme, i va haver de marxar a l’exili, vençut i derrotat.

Gran part de la seva obra es troba recollida a l’exposició “Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985”. Des del 4 de novembre del passat any s’ha pogut visitar-la, i tant és l’èxit que ha assolit, que ha estat prorrogada fins al 18 de març del present, enlloc de clausurar-la el 4 de març tal i com estava previst.

Al bell mig de les Rambles de Barcelona, plenes de gom a gom, el Palau de la Virreina és l’escenari escollit per passar un matí de dissabte del més de març.

Les sales, organitzades de manera harmònica i atractiva, presenten una aproximació global de la figura del fotògraf enamorat de la seva càmera Leica, incloent l’etapa formativa durant els anys 30, el desenvolupament gràfic als diaris de la seva època – hi ha un passadís exclusivament dedicat a portades de rotatius -, les peripècies del fotoperiodista de la guerra,i finalment, en una sala de la planta inferior, la reconversió a la fotografia industrial i publicitària, i el seu reconeixement com a figura i referent, amb la projecció d’audiovisuals de generacions posteriors de fotoperiodistes.

Visita positiva i recomanable, ja que a banda dels seus continguts, suposa un exemple a seguir a l’hora de plantejar la revisió de la obra d’un gran fotògraf : posada en escena espectacular i abundants elements contextuals que ajuden a fer-se una idea de com era la vida de l’època.

Vull saber si aquesta percepció és compartida, i pregunto a una parella de joves universitaris sobre la visita i Centelles. L’Anna, la instigadora de la visita, dona poc expressiva i escassa d’arguments, em diu que “a la universitat ens han parlat molt de Centelles com a màxim exemple de fotoreporter de la Guerra Civil i m’he apropat aquí a comprovar-ho”.“Arribo sense saber res de Centelles i simplement estic acompanyant a la meva parella”, m’afirma el seu company. Intento treure-li unes paraules més i ho aconsegueixo. “Em sembla una exposició genial. Sabem dels fets ocorreguts durant la Guerra Civil i les conseqüències que va ocasionar, però no en som conscients, jo almenys, fins que no veiem imatges com aquestes que ho corroboren”. Sembla satisfet amb la inversió de els 1,75 euros que ha pagat per entrar-hi –ser universitari encara serveix d’alguna cosa-. Més endavant em topo amb un matrimoni. Semblen gent de bé, pulcres, educats i elegants. Voltant els 50 anys. En Josep considera a Centelles “el millor fotoperiodista de l’època. Aquestes fotografies mostren la nostra terra, la nostra història”. “Segur que hi trobaríem algun dels nostres avis!”, exclama la dona tot emocionada. Estic segur que marxen, també, convençuts de que els 3 euros per cap de l’entrada general han estat ben invertits. Se’ls nota a la cara. Per últim, Miquel Berga, comissari de l’exposició, valora els objectius d’aquesta i vol destacar la vessant fotogràfica de Centelles que pocs coneixen: “L’exposició també il·lustra la faceta, totalment desconeguda, de Centelles com a fotògraf industrial i publicitari. Sorprendrà veure fotografies seves de models lleugeres de roba, d’anuncis de Chupa-Chups o de micos bevent Anís del Mono. Les seves imatges industrials també són de gran interès des del punt de vista tècnic, ja que també era un mestre manipulant negatius”. “Volem que aquesta exposició sigui el seu reconeixement definitiu, però una Creu de Sant Jordi a títol pòstum no estaria malament”.

Opus Magnum

El 19 de juliol de 1936, l’únic fotoperiodista que va recórrer els carrers de Barcelona per captar que hi estava passant, va ser Agustí Centelles. Aquell dia va fotografiar una de les escenes que, sens dubte, han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu i de la memòria visual de la Guerra Civil: tres milicians al carrer de la Diputació, disparant, parapetats darrere una barricada formada pels cossos d’uns cavalls ensangonats. És la imatge més difosa i reproduïda de Centelles i va esdevenir un símbol de resistència popular contra l’aixecament franquista. La seva repercussió mundial fou immediata tant en l’àmbit informatiu com propagandístic, i va ser portada als diaris de l’època i en publicacions internacionals.

En el meu recorregut per les 24 sales que ocupa l’exposició, en una, m’hi aturo astorat per un soroll que ressona en les estances contigües ; el “click” que revela el pas d’una diapositiva a una altra. Projectades en una paret de grans dimensions, veig, de manera consecutiva ,dues versions de “Guàrdies d’assalt al carrer de la Diputació”. Una cita del mateix Centelles, traçada en una altra paret de l’obscura sala, m’ho explica tot: “Captar la notícia és una cosa intuïtiva. S’ha de plasmar el moment crucial. L’enquadrament es fa després perquè en general quan fas una fotografia surten elements innecessaris. Llavors s’amplia i es dóna força a aquella imatge. La part decorativa no interessa. Interessa el motiu, l’assumpte.”

“La Xava”, quadre de (mals) costums

El costumisme literari consisteix en la descripció d’ambients i de personatges, de forma tipificada. El costumisme es manifestava a través dels anomenats “quadres de costums”. En ell, en són clau la descripció detallada d’escenes de la realitat, la incorporació d’un diàleg real i molt viu, i la creació d’un llenguatge molt dinàmic.

M’he permès prostituir la denominació d’aquest subgènere literari, molt cultivat al nostre país, per parlar de Juli Vallmitjana (1873-1937) i la seva obra. Quadre de mals costums. Mals costums referits a la mala vida als barris de sota Montjuïc, on es donen cita el món i la realitat dels gitanos, la vida dels delinqüents i mangants que s’amaguen a les coves de la muntanya màgica, els xulos, els pobres, els drapaires i les prostitutes. Situem-nos al barri del Raval, on la murrialla -així es refereix el mateix Vallmitjana- dels baixos fons de la Barcelona de la primeria del segle XX, viu la pobresa, la violència, la gana, el sexe, i el càlcul constant amb què funcionen els que no tenen res.

El Raval, al segle XIX ja es va anar definint com un barri proletari i poc a poc s’anà convertint en els baixos fons de Barcelona, amb un ambient lligat al port, a la prostitució i la misèria.

El propi Juli Vallmitjana, cridà l’atenció sobre el barri a través d’una visita guiada que va organitzar per als seus companys de la revista L’Esquella de la Torratxa. Paral·lelament, un grup de bohemis que solien reunir-se als bars del Barri Xinès, van potenciar una determinada literatura lligada a aquell ambient en el qual es barrejaven bohemis amb toreros, delinqüents, cantors i prostitutes.

El resultat de tot això és una literatura que té per escenari els carrers del barri, una literatura que té els seus cims en llibres com La Xava, de Juli Vallmitjana.

La Xava, publicada el 1910, és una crònica colpidora de la supervivència de la seva protagonista pels carrers del Portal de Santa Madrona, vora el Port de Barcelona de primers del segle XX.

La Xava és una noieta, filla de la Gravada i el Botxinet, que com els seus pares s’ha de guanyar la vida com pot. Ella, robant cotó al moll. Els pares, prostituint-se en bordells miserables l’una i robant l’altre, amagant-se en cambres miserables als terrats o en coves. No són poques les vegades que la Xava s’arrossega pels carrers. Vallmitjana ens regala descripcions que no fan més que imaginar-nos-la en un sospir: “Els cabells li tenien una qualitat aspra i groguenca i les genives semblaven descarnar-se-li, descobrint-li les dents per la part que sempre sol estar coberta; de tant en tant sofria uns dolors als ronyons que, segons deia ella, semblava que els ossos de l’espinada se li trenquessin.” Finalment, la Xava es recupera en una fonda del carrer de Migdia amb l’ajuda de l’alter ego de Vallmitjana, el Fermí, , “un dibuixant que dibuixava molt malament”.

Vallmitjana construeix la història basant-se no en fantasies literàries, sinó en el contacte personal i la observació directa. Ens relata els quefers del Marrà, el Pinxa, el Serrallonga, el Bocamoll, el Gallet, el Xatín, la Roseta, la Madrilenya –per citar-ne alguns- i una llarga companyia que, pel el carrer del Cid, el portal de Santa Madrona, la taverna “La Mina”, entre d’altres emplaçaments, es lliuren a un desordre que desemboca en l’alienació i pèrdua del sentit de molts dels personatges.

Àgil com a narrador en les escenes d’acció, ens deixa frases com : “La suor els regalava cara avall, com si fessin un treball honrat” en la narració del robatori d’una caixa forta.

Un altre fet, important, a destacar en l’escriptura de La Xava, és la utilització de la llengua dels personatges, amb una mescla de parlat diferents. Amb un català fresc, xulesc, de carrer, empra un argot encriptat que si no fos pels peus de pàgina de l’edició d’Enric Casasses, ens costaria d’entendre. Si bé he dit abans que Vallmitjana té un estil àgil i trepidant, la irrupció d’aquest argot i conseqüent vaivé de dalt a baix de la pàgina per esbrinar el significat dels mots, pot interferir molestament en la lectura. Per fer-se una idea, agravar, pinxerar, bati, pringar o xalem, és el mateix que dir robar, vigilar, pallissa, ferir i fugir.

Per últim, cal referència a l’abundància de castellanismes que ens hi trobem. Potser, fóra bo recordar que es diu xava, a la varietat lingüística del català amb una certa influència de trets lingüístics del castellà, propi d’alguns sectors de Barcelona.

Josep Maria Huertas Claveria, periodista

Josep Maria Huertas Claveria ,de 67 anys, periodista i exdegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va morir cristianament al Hospital Clínic de Barcelona la matinada del passat 4 de març de 2007 després de patir un vessament cerebral el passat divendres. Setmanes abans va ser sotmès a una intervenció quirúrgica de la qual van sorgir algunes complicacions que creia haver superat. Tant es així, que el mateix divendres al migdia va lliurar el seu últim reportatge a “La Vanguardia”, on va sentir-se indisposat i va ser traslladat a l’hospital.

Nascut a Barcelona el 24 de novembre de 1939, sentia la vocació de periodista des de jove. Fill de pare periodista, va estudiar al Col·legi Sant Miquel, va militar a les “Juventudes de Acción Catòlica” i va començar a escriure al setmanari Signo. Va ser titulat per l’antiga Escola Oficial de Periodisme, on va seguir els cursos d’aquesta des de 1963. Ràpidament va entrar al món de la redacció periodística i va treballar als diaris El Correo Catalán, Tele/exprés, Diario de Barcelona, El Periódico i actualment, ja jubilat, col·laborava a La Vanguardia i l’Avui. És autor o coautor de més d’una cinquantena de llibres sobre el moviment obrer, la joventut, el periodisme i la seva estimada Barcelona, de la qual coneixia molt bé tots els seus barris.

Havia treballat, també, al gabinet de premsa de la Diputació de Barcelona, que el 2002 el va distingir amb el Premi de la Comunicació mercès als seus quaranta anys de professió i rebé la medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona. Va ser membre fundador del Grup Democràtic de Periodistes, però el seu últim càrrec el va ocupar al deganat del Col·legi de Periodistes de Barcelona, d’on va ser degà des del 15 de maig del 2006, quan guanyà les eleccions a l’altre candidata, Pilar Antillach.

Sota la direcció de la revista Oriflama va protagonitzar un episodi que va mobilitzar la professió periodística en defensa de la llibertat d’expressió. Arran de la publicació d’un reportatge a Tele/exprés sobre la prostitució a Barcelona, on apuntava que alguns meublés de la ciutat podien tenir autorització administrativa a favor de les vídues dels militars. Va ser jutjat en un Consell de Guerra, condemnat per injúries a l’exèrcit i empresonat a la Model de Barcelona, on va estar-hi vuit mesos i 20 dies beneficiant-se de l’amnistia decretada en iniciar-se el període democràtic.

La seva mort ha commogut a companys de professió, polítics i altres personalitats, que han destacat “la serietat, objectivitat i honestedat” de Huertas i han afirmat en que es perd “un referent de compromís amb Barcelona i amb la denúncia de les injustícies socials de la ciutat” i que “era una persona que encarnava com ningú l’esperit del periodista”.

Josep Pla "a fons"

“La primera cosa que hace el escritor es hacerse inteligible”

“La limitación de la inteligencia humana es inmensa”

“He vivido muy poco, no tengo idea de nada. No sé lo que es el amor. Me he enamorado de un paisaje, una ciudad, un árbol, una hierba…tengo una idea contraria a los seres humanos, no creo mucho en ellos y espero que los demás no crean en mí”

“He hecho periodismo toda mi vida: siempre he escrito literatura de observación contra la literatura de imaginación”

“Fumo para buscar adjetivos”

“Las revoluciones son totalmente inútiles. No sirven para nada”

“Desde el proteccionismo implantado por Güell cuando vino de Cuba, Catalunya es un país inmensamente rico, grosero y espantoso”

“Las noticias de antes eran más verdad que las de hoy. Todo está dominado por una locura demagógica tremenda. Si existe algo tan demagógico como la política, son los periódicos de hoy”

“La gente es muy importante. Si hubiera podido conocer a la gente, hubiera hecho libros colosales, pero la gente no dice nunca nada, ni lo que piensa, ni lo que desea ni lo que trata de demostrar”

“Una de las cosas que no gusta a la gente es ser demasiado perfecto”

“Azorín era un excelente escritor pero no sabía el castellano, escribía en catalán. Decía: <La puerta es verde. El cielo es azul>. Esto no es castellano. El castellano es una frase larga, que termina generalmente en cola de pescado”

“Gaudí, para mí, como artista no vale nada”

“La mujer es el ser antirromántico por excelencia. Le gusta el dinero, la seguridad: yo no tengo nada que ver con eso; es un mundo muy complejo”

“El hombre que lee, a partir de 35 años, novelas…es un cretino”

“No he escrito jamás nada emocionado, no he escrito ni una sola frase si no la hubiera pensado antes”

Mentre Soler Serrano intenta comparar la figura de Montaigne amb la de Josep Pla, i dic intenta perquè la modèstia de Pla no ho permet, el pagès de Palafrugell comença un dels rictus més característics de la seva vida. Escolta les paraules de Soler Serrano, respon i va fent. Les llargues i brutes ungles l’ ajuden. Amb veu tremolosa, sembla emocionar-se amb la cita de Montaigne que mai existí i moments abans titlla,sense cap objecció,de degenerat a Dostoievski. Arrugues fermes i llagrimeig constant que no s’estan de res. Primers plans on els pèls del nas semblen saludar a la càmera. Ensaliva la burilla i li encenen gustosament. Ho deia minuts abans: “Fumo para buscar adjetivos”.

Tituant i construint

El Barça guanya al Liverpool al Camp Nou, amb un gran joc.

Triomf i espectacle.

Dos gols d’Eto’o i un de Messi confirmen la recuperació de l’equip.

El Barça visitarà Anfield amb la tranquil·litat de tenir un marcador favorable a l’eliminatòria.

El F.C.Barcelona va tornar el dia que ho havia de fer; en una gran cita. Després de les últimes derrotes a la Lliga, l’equip de Rijkaard va afrontar l’eliminatòria davant el Liverpool com si es tractés d’una final. Amb la reaparició de Samuel Eto’o després de la seva lesió de llarga durada, i la millor versió de Ronaldinho i Messi –l’anomenat REM- , el Barça va sentenciar l’eliminatòria de vuitens de final de la Champions League. Amb un inapel·lable marcador de 3-0 i un joc intractable i espectacular, el Barça va retrobar-se amb el savoir faire que el caracteritza des de fa tres anys i la graderia va gaudir de la sensació deja vu. L’espectacle va tornar al Camp Nou. Les nits màgiques han tornat a la ciutat comtal, i sembla que ho fan per quedar-se. Amb aquest resultat, el Barça afrontarà el proper dimarts el partit de tornada amb tranquil·litat ja que després de l’exhibició davant l’equip dels “Beatles”, sembla difícil que aquest pugui capgirar l’eliminatòria fent quatre gols a un Barça que ha recuperat la solidesa defensiva. L’equip es situa així amb peu i mig a la següent eliminatòria de la competició europea.

L’afició i l’equip n’eren conscients de la importància del partit, i l’ambient al camp era el requerit per a l’ocasió, no es podia fallar. Amb una posada en escena pròpia d’un camp de futbol anglès, els culés van bolcar-se des del primer moment amb l’equip i aquest no va trigar en demostrar tot el seu potencial. Als quinze minuts del partit, una precisa assistència a l’espai de Ronaldinho va aprofitar-la Samuel Eto’ó per a batre al porter del Liverpool amb un xut ras ajustat al pal esquerra. El lleó indomable obria el marcador, que tres minuts més tard patiria una nova transformació després de que l’argentí Messi rematés amb una espectacular volea des de la frontal de l’àrea, un córner servit per Ronaldinho. El Camp Nou va esclatar d’alegria. No era per a menys. Cinc espectaculars minuts havien servit per encarar favorablement una eliminatòria d’allò més complicada.

El partit va continuar amb una intensitat digna de destacar per part del Barça, però amb un Liverpool arreplegat defensivament per evitar rebre una golejada d’escàndol. Les bones combinacions de l’equip blaugrana i la impecable feina en defensa en les poques ocasions que generava el rival, propiciaven aplaudiments i càntics de les noranta-vuit mil persones reunides al camp. Però, el millor encara estava per arribar. Corria el minut noranta, quan en un contraatac, de nou Ronaldinho enfilava per mig del camp amb la pilota enganxada als peus per a driblar com només ell sap fer a la defensa red. L’acompanyava al seu costat el camerunès. Feia bé, ja que després d’enganyar al porter, el brasiler va servir en safata el gol a Samuel Eto’o, que va fer embogir de nou l’Estadi. Un 3-0 lluïa en els colossals marcadors que assenyalaven la fi del partit. Un 3-0 que va fer somriure de nou a patidora afició del Barça. La feina, però, caldrà rematar-la el proper dimarts. La grisa ciutat de Liverpool espera a l’ alegre Barça que torna a triomfar.

Sobre Companys i Vila

Enric Vila aixeca polèmica amb l’assaig desmitificant “Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs”.

Pasqual Companys

Des del catalanisme, l’amor al país i la intel·ligència, l’historiador repassa la història política catalana de l’”era Companys”.

“Quan acabes de llegir-lo no estàs davant una obra que tranquil·litzi, sinó que provoca que et qüestionis coses. És un llibre clau”. Amb aquestes paraules, Fèlix Riera, l’editor de “l’Esfera Llibres” concloïa el passat octubre el seu discurs en la presentació de “Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs”, d’Enric Vila, periodista i historiador català. Un assaig desmitificant que tracta amb duresa el llegat polític del president de la Generalitat afusellat. Tirant de tòpic, la polèmica estava servida des del primer moment. Així va ser. El llibre ha estat ben rebut pels sectors més feixistes espanyols i s’ha titllat Enric Vila d’intentar desmuntar el “Tripartit”.

Ple d’afany,amb un estil narratiu fresc, solvent i prosa cuidada, Vila destapa les ombres de Companys, tant de caire personal com a l’escena política. Aspectes de la seva vida personal com les suposades infidelitats o els aires d’enfant terrible juntament amb esdeveniments polítics com els fets de juliol de 1936, l’episodi del Sis d’Octubre o l’assassinat de Rebertés sumen un total de 430 pàgines on troba motius suficients per no copsar la figura de Companys amb una mirada mítica i de màrtir sinó amb nitidesa i des d’una vessant humana.

Una de les claus per entendre la vida de l’home que va cridar sense complexos “Viva Espanya”, la va explicar Vila en l’acte de presentació del llibre. Va afirmar que a diferència de Macià, Prat de la Riba o Jordi Pujol, el referent de Companys no era Catalunya sinó Espanya. Una Espanya que veia gairebé com una metàfora. Tal i com resa el títol d’aquest article, a judici de Vila, la visió de Companys fou semblant a la del també expresident Pasqual Maragall. Afirma que “Companys pertany a la tradició política que ha vist Espanya com la metàfora de la solució universal per a la convivència dels pobles i dels individus, com Pasqual Maragall i el gruix del PSC”.

Així doncs, tots aquells que des d’aquell 15 d’octubre de 1940 han volgut i han realçat i afalagat la seva imatge fins al punt d’elevar-lo a la categoria d’heroi-màrtir del catalanisme, han trobat el document per obrir els ulls. S’han topat amb una minuciosa tasca de documentació on l’”ocellet”; aquell que flirtejà amb el lerrouxisme, aquell que desgracià la vida de la seva dona i els seus fills deixant-los arruïnats, hi queda si més no, retratat.

Enric Vila ens regala una bona pedra de toc per poder debatre que hi ha rere el mite de Companys.

Ens regala quelcom més que una biografia, un llibre que ens ajuda a entendre millor on estem ara, un assaig per corroborar que el pitjor enemic de la veritat no és la mentida, és el mite.

Titulant

Títol: Triomf i espectacle.

Avanttítol: El Barça guanya al Liverpool i ofereix un gran joc al Camp Nou.

Subtítol 1: Dos gols d’Etoo, un de Messi i un altre de Ronaldinho certifiquen la golejada i la recuperació de l’equip.

Subtítol 2: El Barça visitarà Anfield amb la tranquil·litat de tenir un marcador favorable a l’eliminatòria.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Títol: Polònia guanya un Premi Ondas.

Avanttítol: La cerimònia, celebrada ahir a Barcelona, va ser presentada pels periodistes Carles Francino i Àngels Barceló.

Subtítol 1: L’equip de Toni Soler va pujar a l’escenari per a recollir el guardó de “millor programa d’entreteniment” a la categoria de televisió.

Subtítol 2: Els derrotats de la nit en aquesta categoria van ser l’equip de “Caiga quien Caiga” i “El Hormiguero”.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Títol: Dimiteix l’alcalde del Prat per l’afer de l’aeroport.

Avanttítol: La dimissió, anunciada ahir en roda de premsa, conclou amb vuit anys d’alcaldia d’ICV.

Subtítol 1: Les fortes pressions d’altres grups polítics i les desavinences internes dins el partit, l’han fet prendre la decisió.

Subtítol 2: L’alcalde Lluís Tejedor anuncia la convocatòria de nous comicis per al proper estiu.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Títol: Jack Johnson, de gira.

Avanttítol: El cantant d’Estats Units es va presentar ahir amb un concert a California.

Subtítol 1: Després d’un any sense cap aparició, torna per presentar el seu nou disc “In Between Dreams”.

Subtítol 2: Durant el mes de març passarà per Barcelona i Sant Sebastià on actuarà en complexos d’aforament reduït.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Títol: Art contemporani al MNAC.

Avanttítol: El director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, va anunciar ahir la creació d’una innovadora sala d’art contemporani.

Subtítol 1: Les peces seran adquirides del Museu Pompidou de Paris, i de compres del últim saló ARCO.

Subtítol 2: Amb aquesta iniciativa es pretén dotar al Museu d’un nou aire d’acord amb la Barcelona cosmopolita.

Sostrisme (*) predestinat

Tot té el seu origen en un calorós matí del passat juliol. En el marc de la Universitat d’Estiu Ramon Llull, assistia durant una setmana a la Facultat de Comunicació Blanquerna a un curs de periodisme sobre la tècnica de l’entrevista a un famós. El professor era Gaspar Hernández. Aquell matí, fent honor al títol del curs, va portar a un personatge famós per a que fos entrevistat per aquella quinzena d’alumnes. Era Salvador Sostres. Havíem hagut de realitzar una tasca de documentació amb unes conseqüències que a ningú deixaren indiferent. Googlejant tothom arribà al seu bloc. Allí hi tenen cabuda tant els seus articles que escriu a diferents mitjans de comunicació, com les seves reflexions a mode de dietari. Per aquells dies apareixia al bloc una frase on deia “Barcelona fa aquests dies olor de vagina”. Hi pots comptar com va anar l’entrevista. Un dia escriuré sobre aquesta.

Des d’aquell dia, el rosa sostres apareix dia si dia també a la pantalla del meu portàtil. Sóc assidu. En sé dels tiberis al Drolma, al Caelis o al Nobu. En sé del Fermí Puig i el Romain Fornell. En sé de la tòfona, el Semon i l’àvia d’en Sostres. En sé dels avions privats a Paris i dels valors de Disney. Tres o quatre articles diaris donen per a molt.

Bé, vaig arribar de viatge el dilluns al matí, i el primer que vaig en arribar a casa va ser obrir l’ordinador i mirar el professor de seminari que m’havia estat assignat per a aquest nou quadrimestre que tot just acaba de començar. Enric Vila. 29 de gener de 2007. En Sostres publica “El cantautor Enric Vila”. Començo a lligar caps. Tot seguit em vénen al cap flashos d’aquells cartells penjats a la facultat, que anunciaven el seu concert. Segueixo la recerca. Opció buscar del bloc més google i acabo lligant-ho tot. Per la tarda el coneixem, i de volta de la universitat, torno a la recerca, fins a topar-me amb el seu bloc personal, recentment “traspassat” (?) al bloc del Sostres.

Com el “Dietari a Destemps” diu , primer dia de classe. Primer contacte. Presentació, tasques previstes, llibres per llegir, objectius a aconseguir i primer intercanvi de paraules. Tot pinta bé. Veurem.

Ens veiem a Valldonzella -on al Salvador li agrada molt anar a fer un cop d’ull-. Ah! Oblidava! En sé del Tirsa. En sé del Manel, el gran bàrman. Em falta fer-hi una visita. Em falta fer un gin tònic d’aquells que tant en prediqueu. Queda pendent.

*Miquel Colomer dixit