Ser mediàtic
El sol i el bon dia acompanyen i els carrers de la ciutat s’exposen, un any més, a riuades de gent. Ha de ser gratificant conèixer al teu lector, en un cara a cara que, no ens enganyem, t’omple de vanitat. Canapè i vermut amunt i avall i ploma ben carregada. N’ha de fer, d’il·lusió, signar el teu llibre en un dia com Sant Jordi.
Ahir, però, vaig viure una jornada de contrastos. No els contrastos de les roses roges amb les blaves (quina vulgaritat, per cert). No els contrastos de les abarrotades Rambles de Barcelona. Els contrastos de la popularització i la massificació de la festa. La mediatització de la diada dedicada als llibres i als grans de les lletres on ara ja no sempre venen més els grans escriptors ni tan sols, els escriptors.
És la força se la publicitat. La força de la televisió, de la promoció. Ser conegut o no. Vendre o no. Signar llibres o no fer-ho. Ser mediàtic o no. Els llibres mediàtics (que ja són una categoria, fixeu-vos, en els diaris i les recomanacions) predominen, i les cues davant dels autors mediàtics (que no escriptors, en general) són les més llargues i les més guais de totes. “Polònies” i “Buenafuentes”.
Luís Leante hi posava. “Ni surto a la tele, ni sóc famós, ni tan sols em coneix gaire gent”, s’hi podria afegir fàcilment en el mateix cartell identificatiu. Però allí hi era, amb el seu llibre “Mira si yo te querré” fent guàrdia. Assegut, mirada al buit. Quiet com un estaquirot. Amb la seva inútil ploma entre mans. Reia de tant en tant, esperant signar el llibre que mai arribava.
Més a la dreta, amb la mateixa poca feina, Pedro Zarraluki i Enric Corella, amb “Humor pródigo i “Breve historia de Barcelona” respectivament (crec que els cal una mica de publicitat gratuïta), semblaven desitjar que s’acabés aquell humiliant turment. Era curiós observar l’exercici de mimetisme de tots ells. Miraven resignats, de vegades amb un somriure a la boca, l’anar i venir de la multitud que mai s’aturava davant d’ells, jugaven amb el seu bolígraf entre mans o comentaven la jugada amb qui els guardava les esquenes. Vés a sabes si parlaven amb l’editor per a rescindir el contracte.
Això sí, a la cantonada, tocant el cafè Zurich, en una taula disposada estratègicament pensant en la cua que probablement s’hi formaria, el televisiu cuiner Isma Prados, continuava signant receptes per a solters.