Ser mediàtic

El sol i el bon dia acompanyen i els carrers de la ciutat s’exposen, un any més, a riuades de gent. Ha de ser gratificant conèixer al teu lector, en un cara a cara que, no ens enganyem, t’omple de vanitat. Canapè i vermut amunt i avall i ploma ben carregada. N’ha de fer, d’il·lusió, signar el teu llibre en un dia com Sant Jordi.

Ahir, però, vaig viure una jornada de contrastos. No els contrastos de les roses roges amb les blaves (quina vulgaritat, per cert). No els contrastos de les abarrotades Rambles de Barcelona. Els contrastos de la popularització i la massificació de la festa. La mediatització de la diada dedicada als llibres i als grans de les lletres on ara ja no sempre venen més els grans escriptors ni tan sols, els escriptors.

És la força se la publicitat. La força de la televisió, de la promoció. Ser conegut o no. Vendre o no. Signar llibres o no fer-ho. Ser mediàtic o no. Els llibres mediàtics (que ja són una categoria, fixeu-vos, en els diaris i les recomanacions) predominen, i les cues davant dels autors mediàtics (que no escriptors, en general) són les més llargues i les més guais de totes. “Polònies” i “Buenafuentes”.

Luís Leante hi posava. “Ni surto a la tele, ni sóc famós, ni tan sols em coneix gaire gent”, s’hi podria afegir fàcilment en el mateix cartell identificatiu. Però allí hi era, amb el seu llibre “Mira si yo te querré” fent guàrdia. Assegut, mirada al buit. Quiet com un estaquirot. Amb la seva inútil ploma entre mans. Reia de tant en tant, esperant signar el llibre que mai arribava.

Més a la dreta, amb la mateixa poca feina, Pedro Zarraluki i Enric Corella, amb “Humor pródigo i “Breve historia de Barcelona” respectivament (crec que els cal una mica de publicitat gratuïta), semblaven desitjar que s’acabés aquell humiliant turment. Era curiós observar l’exercici de mimetisme de tots ells. Miraven resignats, de vegades amb un somriure a la boca, l’anar i venir de la multitud que mai s’aturava davant d’ells, jugaven amb el seu bolígraf entre mans o comentaven la jugada amb qui els guardava les esquenes. Vés a sabes si parlaven amb l’editor per a rescindir el contracte.

Això sí, a la cantonada, tocant el cafè Zurich, en una taula disposada estratègicament pensant en la cua que probablement s’hi formaria, el televisiu cuiner Isma Prados, continuava signant receptes per a solters.

Algú deia ahir que costava molt no sentir-se un mico de fira davant de tota aquella gentada desfilant.

Entrevista Salvador Sostres

CLICKAR PER AMPLIAR

Rodoreda, Del Arco. Mano a Mano. M’ha agradat…

Sembla ser que tanta por li donava el triomf com el fracàs Del Arco marca territori d’entrada.

Necessita escriure per ser feliç? Pregunta directa i clara.

Si no escrigués, seria molt desgraciada? Ja dóna per suposat que serà desgraciada si no escriu. Bona per saber com reacciona a tal adjectiu.

Existeix el pudor. Resposta concisa però molt entenedora per part de Rodoreda.

Doncs, vostè és una mentida? De nou, Del Arco, amb un adjectiu clar i contundent posa contra les cordes a Rodoreda.

Com tot escriptor… Respon Rodoreda a l’anterior pregunta. Sublim.

Jo sóc més complexa del que semblo. Respon a la pregunta de si la vida l’ha endurit. Rodoreda “es fa la dura” marcant el territori.

Durant aquest diàleg, qui s’ha deixat veure millor: l’escriptora o la dona? Pregunta tòpica però necessària tal i com s’ha desenvolupat l’entrevista.

Què li sembla? Millor encara la resposta. Rodoreda “passa la pilota” a l’entrevistador.

L’escriptora. La dona se m’ha escapat sencera… Per acabar, bona conclusió de Del Arco. Amb una resposta amb estil, deixa clar quina Rodoreda ha captat.

Qüestionari Salvador Sostres

El teu món ideal és Disney. Consideres Disney el gran director de la història del setè art. Dius que a totes les pel·lícules hi ha un denominador comú del respecte als pares i al mínim sentit de la justícia.

Quan neix la teva pasió per Disney ? Que et dóna ? Potser, donada la teva infància, ara hi busques el que no vas trobar de petit ?

Quan vas a Paris, un dia mínim el passes a Disney Land. Tant et satisfà? Ara bé, per tothom és sabut que un dels plaers màxims en la teva vida és menjar bé. Ho dubto que ho puguis fer a Disney Land Paris. Amb un restaurant com el Drolma dins el parc suposo que assoliries l’orgasme màxim, la felicitat absoluta.

Se t’ha titllat moltes vedages de misògen. Lligant el tema de la dona amb els de la gastronomia i els restaurants es fa la següent reflexió: Les dones tots sabem que són grans cuineres. Per què tenint aquesta facultat no han sorgit grans cuineres en el món de la restauració? Ho atribuiexes a la falta de talent en el sexe femení. És únicament la falta de talent el que propicia aquest fet? Què en penses? Tens la teva àvia en un pedestal. Un exemple d’empresària en aquest sector. Però,com cuina la teva àvia?

Per últim, Salvador Sostres, fins al meu coneixement, de l’únic article que t’arrepenteix es d’haver escrit és un sobre el lesbianisme. És així?

Traduint DEL ARCO

(clickar per veure i llegir a major resolució)

El premi “Sant Jordi” de novel·la 1966 el va guanyar Mercè Rodoreda, amb “El carrer de les Camèlies”. El 1960 es va presentar a aquest mateix premi amb “La Plaça del Diamant” i va passar inadvertida al concurs; després, però, es va publicar i s’ha traduït, fins ara, al castellà, anglès, francès i italià.

La senyora Rodoreda no va presentar-se al sopar literari. Sembla ser que tanta por li donava el triomf com el fracàs. Coneguda l’errada, s’ha deixat veure. La veig, jove encara, amb el cabell blanc. Va ser guapa i segueix sent-ho. Exteriorment és això. Però, cal veure-la per dins.

- Per què dóna la cara després del premi?

- Perquè estic contenta. Faig com els elefants: quan estic trista o malalta, m’amago.

- Necessita escriure per ser feliç?

- Sí.

- Si no escrigués, seria molt desgraciada?

- O seria una mala persona o em tiraria per la finestra.

- Què viu en un pis molt alt?

- Un sisè.

- Per què diu que seria mala persona si no escrigués?

- Escriure és una manera de treure fora la introversió que un porta dins.

- I la seva intimitat també l’exhibeix amb la ploma?

- Existeix el pudor.

- Guanya la Rodoreda escriptora a la Rodoreda dona?

- Diríem que és la lluita amb l’àngel.

- L’àngel. Qui és, l’escriptora o la dona?

- Situació perillosa aquesta. No tinc ganes de dir que sóc un àngel de dona, o que escric com un àngel.

- Creu que es deixa veure, escrigui o no, com un àngel o com el diable?

- Com el diable, sovint.

- I ara al “Carrer de les Camèlies”?

- Un amic que em coneix bé va dir que la protagonista de la “Plaça del Diamant” ho diu tot, i la protagonista del “Carrer de les Camèlies” ho calla tot.

- Amb quina de les dues estic jo ara?

- Amb cap de les dues.

- Doncs, vostè és una mentida?

- Com tot escriptor…

- És una dona rica. Busca vanitat?

- No.

- Què pretén sortint de les seves caselles de dona?

- Sóc capaç de ser dona, mare, àvia i, a més, escriure.

- Àvia ha dit?

- Encara que li sorprengui, tinc tres néts.

- Té problemes?

- Encara que vostè em suposi rica, he patit molt. He viscut a l’exili, a França; he recorregut a peu centenars de kilòmetres, emparedada entre les tropes alemanyes, que avançaven, i les franceses, que retrocedien. A Beanqeney vaig suportar un dels atacs més terribles dels “stukes”.

- La vida, l’ha endurit?

- Jo sóc més complexa del que semblo.

- Es coneix a vostè mateixa?

- De vegades tinc reaccions que semblen d’altres persones.

- Durant aquest diàleg, qui s’ha deixat veure millor: l’escriptora o la dona?

- Què li sembla?

- L’escriptora. La dona se m’ha escapat sencera…