Traduint DEL ARCO
(clickar per veure i llegir a major resolució)
El premi “Sant Jordi” de novel·la 1966 el va guanyar Mercè Rodoreda, amb “El carrer de les Camèlies”. El 1960 es va presentar a aquest mateix premi amb “La Plaça del Diamant” i va passar inadvertida al concurs; després, però, es va publicar i s’ha traduït, fins ara, al castellà, anglès, francès i italià.
La senyora Rodoreda no va presentar-se al sopar literari. Sembla ser que tanta por li donava el triomf com el fracàs. Coneguda l’errada, s’ha deixat veure. La veig, jove encara, amb el cabell blanc. Va ser guapa i segueix sent-ho. Exteriorment és això. Però, cal veure-la per dins.
- Per què dóna la cara després del premi?
- Perquè estic contenta. Faig com els elefants: quan estic trista o malalta, m’amago.
- Necessita escriure per ser feliç?
- Sí.
- Si no escrigués, seria molt desgraciada?
- O seria una mala persona o em tiraria per la finestra.
- Què viu en un pis molt alt?
- Un sisè.
- Per què diu que seria mala persona si no escrigués?
- Escriure és una manera de treure fora la introversió que un porta dins.
- I la seva intimitat també l’exhibeix amb la ploma?
- Existeix el pudor.
- Guanya la Rodoreda escriptora a la Rodoreda dona?
- Diríem que és la lluita amb l’àngel.
- L’àngel. Qui és, l’escriptora o la dona?
- Situació perillosa aquesta. No tinc ganes de dir que sóc un àngel de dona, o que escric com un àngel.
- Creu que es deixa veure, escrigui o no, com un àngel o com el diable?
- Com el diable, sovint.
- I ara al “Carrer de les Camèlies”?
- Un amic que em coneix bé va dir que la protagonista de la “Plaça del Diamant” ho diu tot, i la protagonista del “Carrer de les Camèlies” ho calla tot.
- Amb quina de les dues estic jo ara?
- Amb cap de les dues.
- Doncs, vostè és una mentida?
- Com tot escriptor…
- És una dona rica. Busca vanitat?
- No.
- Què pretén sortint de les seves caselles de dona?
- Sóc capaç de ser dona, mare, àvia i, a més, escriure.
- Àvia ha dit?
- Encara que li sorprengui, tinc tres néts.
- Té problemes?
- Encara que vostè em suposi rica, he patit molt. He viscut a l’exili, a França; he recorregut a peu centenars de kilòmetres, emparedada entre les tropes alemanyes, que avançaven, i les franceses, que retrocedien. A Beanqeney vaig suportar un dels atacs més terribles dels “stukes”.
- La vida, l’ha endurit?
- Jo sóc més complexa del que semblo.
- Es coneix a vostè mateixa?
- De vegades tinc reaccions que semblen d’altres persones.
- Durant aquest diàleg, qui s’ha deixat veure millor: l’escriptora o la dona?
- Què li sembla?
- L’escriptora. La dona se m’ha escapat sencera…
No hay comentarios:
Publicar un comentario