Ser mediàtic
El sol i el bon dia acompanyen i els carrers de la ciutat s’exposen, un any més, a riuades de gent. Ha de ser gratificant conèixer al teu lector, en un cara a cara que, no ens enganyem, t’omple de vanitat. Canapè i vermut amunt i avall i ploma ben carregada. N’ha de fer, d’il·lusió, signar el teu llibre en un dia com Sant Jordi.
Ahir, però, vaig viure una jornada de contrastos. No els contrastos de les roses roges amb les blaves (quina vulgaritat, per cert). No els contrastos de les abarrotades Rambles de Barcelona. Els contrastos de la popularització i la massificació de la festa. La mediatització de la diada dedicada als llibres i als grans de les lletres on ara ja no sempre venen més els grans escriptors ni tan sols, els escriptors.
És la força se la publicitat. La força de la televisió, de la promoció. Ser conegut o no. Vendre o no. Signar llibres o no fer-ho. Ser mediàtic o no. Els llibres mediàtics (que ja són una categoria, fixeu-vos, en els diaris i les recomanacions) predominen, i les cues davant dels autors mediàtics (que no escriptors, en general) són les més llargues i les més guais de totes. “Polònies” i “Buenafuentes”.
Luís Leante hi posava. “Ni surto a la tele, ni sóc famós, ni tan sols em coneix gaire gent”, s’hi podria afegir fàcilment en el mateix cartell identificatiu. Però allí hi era, amb el seu llibre “Mira si yo te querré” fent guàrdia. Assegut, mirada al buit. Quiet com un estaquirot. Amb la seva inútil ploma entre mans. Reia de tant en tant, esperant signar el llibre que mai arribava.
Més a la dreta, amb la mateixa poca feina, Pedro Zarraluki i Enric Corella, amb “Humor pródigo i “Breve historia de Barcelona” respectivament (crec que els cal una mica de publicitat gratuïta), semblaven desitjar que s’acabés aquell humiliant turment. Era curiós observar l’exercici de mimetisme de tots ells. Miraven resignats, de vegades amb un somriure a la boca, l’anar i venir de la multitud que mai s’aturava davant d’ells, jugaven amb el seu bolígraf entre mans o comentaven la jugada amb qui els guardava les esquenes. Vés a sabes si parlaven amb l’editor per a rescindir el contracte.
Això sí, a la cantonada, tocant el cafè Zurich, en una taula disposada estratègicament pensant en la cua que probablement s’hi formaria, el televisiu cuiner Isma Prados, continuava signant receptes per a solters.
2 comentarios:
Bueno, el cert es que no esperava que ningú em fes una foto -encara que fos de rebot- La nostra sensació es tal i com la planteges, a voltes desitges que la terra se t’empassi, d’altres t’aixecaries i marxaries. Et sents com un televisor en un aparador, la gent para en els autors més mediàtics i als altres ens miren amb la cara que ho faria un espectador en un circ, esperant a que fem ganyotes, a que ensenyem la llengua o ves a saber que. Y sí, tal i com dius l’únic amic que tenim en aquells moments es el boli entre les mans, els distribuïdors que ens acompanyen o el company “desgraciat” que tenim al costat i que tampoc té massa sort amb les firmes. Recordo perfectament que en aquella signatura del FNAC només vaig firmar quatre llibres, i dos eren coneguts meus. Fa gracia tenir al Joan Barril i a l’Antoni Bassas al costat però... el cert es que no et fan sentir gaire bé. En fi, la vida es així, si el món està globalitzat la literatura i el mon del llibre no ho és menys. Al cap i a la fi la gent compra el que li diuen que ha de comprar. Sóc el de “Breve historia de Barcelona”. Per cert, si tens alguna foto més d’aquella signatura podries dir-me alguna cosa?
Salutacions!!
Internet es el més gran invent del segle XX està clar. Estem trencant fronteres i el món es nostre, dels joves. Això ho estem construint nosaltres, com nosaltres volem. Amb tota la llibertat que no gaudim a la vida real. Cultura lliure, coneixement per tothom.
Per cert, trobo molt interessant el teu article sobre el noi aquest, sembla mentida que es pugui fer una empresa amb 3000 € i a sobre tenint només 19 anys. He estat mirant els seus blogs i he vist les seves fotos a Shangai, -imagino que en aquell viatge es quan tancarien el contracte-. El cert es que la Xina, la India, Taiwan, tenen tots els números per esdevenir primeres potencies mundials. Em refereixo econòmicament, clar. Bueno, tallo el rotllo que m’he desviat del tema.
salut!
Publicar un comentario