Agustí Centelles

Les vides d’un fotògraf

L’esclat de la guerra civil Espanyola va ser el primer gran conflicte bèl·lic que va merèixer especial atenció per part dels mitjans de comunicació internacionals. Això va suposar el començament del fotoperiodisme, del qual, al nostre país, Agustí Centelles és un dels màxims exponents. Va ser un personatge que va marcar profundament aquest gènere. Nascut a València el 1905 però crescut a Barcelona, a l’obra del “Robert Capa català” es troba bona part de la memòria visual de la guerra civil Espanyola i especialment, l’èpica del poble de Catalunya davant el conflicte. Centelles va viure la guerra exercint la seva feina, el fotoperiodisme, i va haver de marxar a l’exili, vençut i derrotat.

Gran part de la seva obra es troba recollida a l’exposició “Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985”. Des del 4 de novembre del passat any s’ha pogut visitar-la, i tant és l’èxit que ha assolit, que ha estat prorrogada fins al 18 de març del present, enlloc de clausurar-la el 4 de març tal i com estava previst.

Al bell mig de les Rambles de Barcelona, plenes de gom a gom, el Palau de la Virreina és l’escenari escollit per passar un matí de dissabte del més de març.

Les sales, organitzades de manera harmònica i atractiva, presenten una aproximació global de la figura del fotògraf enamorat de la seva càmera Leica, incloent l’etapa formativa durant els anys 30, el desenvolupament gràfic als diaris de la seva època – hi ha un passadís exclusivament dedicat a portades de rotatius -, les peripècies del fotoperiodista de la guerra,i finalment, en una sala de la planta inferior, la reconversió a la fotografia industrial i publicitària, i el seu reconeixement com a figura i referent, amb la projecció d’audiovisuals de generacions posteriors de fotoperiodistes.

Visita positiva i recomanable, ja que a banda dels seus continguts, suposa un exemple a seguir a l’hora de plantejar la revisió de la obra d’un gran fotògraf : posada en escena espectacular i abundants elements contextuals que ajuden a fer-se una idea de com era la vida de l’època.

Vull saber si aquesta percepció és compartida, i pregunto a una parella de joves universitaris sobre la visita i Centelles. L’Anna, la instigadora de la visita, dona poc expressiva i escassa d’arguments, em diu que “a la universitat ens han parlat molt de Centelles com a màxim exemple de fotoreporter de la Guerra Civil i m’he apropat aquí a comprovar-ho”.“Arribo sense saber res de Centelles i simplement estic acompanyant a la meva parella”, m’afirma el seu company. Intento treure-li unes paraules més i ho aconsegueixo. “Em sembla una exposició genial. Sabem dels fets ocorreguts durant la Guerra Civil i les conseqüències que va ocasionar, però no en som conscients, jo almenys, fins que no veiem imatges com aquestes que ho corroboren”. Sembla satisfet amb la inversió de els 1,75 euros que ha pagat per entrar-hi –ser universitari encara serveix d’alguna cosa-. Més endavant em topo amb un matrimoni. Semblen gent de bé, pulcres, educats i elegants. Voltant els 50 anys. En Josep considera a Centelles “el millor fotoperiodista de l’època. Aquestes fotografies mostren la nostra terra, la nostra història”. “Segur que hi trobaríem algun dels nostres avis!”, exclama la dona tot emocionada. Estic segur que marxen, també, convençuts de que els 3 euros per cap de l’entrada general han estat ben invertits. Se’ls nota a la cara. Per últim, Miquel Berga, comissari de l’exposició, valora els objectius d’aquesta i vol destacar la vessant fotogràfica de Centelles que pocs coneixen: “L’exposició també il·lustra la faceta, totalment desconeguda, de Centelles com a fotògraf industrial i publicitari. Sorprendrà veure fotografies seves de models lleugeres de roba, d’anuncis de Chupa-Chups o de micos bevent Anís del Mono. Les seves imatges industrials també són de gran interès des del punt de vista tècnic, ja que també era un mestre manipulant negatius”. “Volem que aquesta exposició sigui el seu reconeixement definitiu, però una Creu de Sant Jordi a títol pòstum no estaria malament”.

Opus Magnum

El 19 de juliol de 1936, l’únic fotoperiodista que va recórrer els carrers de Barcelona per captar que hi estava passant, va ser Agustí Centelles. Aquell dia va fotografiar una de les escenes que, sens dubte, han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu i de la memòria visual de la Guerra Civil: tres milicians al carrer de la Diputació, disparant, parapetats darrere una barricada formada pels cossos d’uns cavalls ensangonats. És la imatge més difosa i reproduïda de Centelles i va esdevenir un símbol de resistència popular contra l’aixecament franquista. La seva repercussió mundial fou immediata tant en l’àmbit informatiu com propagandístic, i va ser portada als diaris de l’època i en publicacions internacionals.

En el meu recorregut per les 24 sales que ocupa l’exposició, en una, m’hi aturo astorat per un soroll que ressona en les estances contigües ; el “click” que revela el pas d’una diapositiva a una altra. Projectades en una paret de grans dimensions, veig, de manera consecutiva ,dues versions de “Guàrdies d’assalt al carrer de la Diputació”. Una cita del mateix Centelles, traçada en una altra paret de l’obscura sala, m’ho explica tot: “Captar la notícia és una cosa intuïtiva. S’ha de plasmar el moment crucial. L’enquadrament es fa després perquè en general quan fas una fotografia surten elements innecessaris. Llavors s’amplia i es dóna força a aquella imatge. La part decorativa no interessa. Interessa el motiu, l’assumpte.”