12/3/07

“La Xava”, quadre de (mals) costums

El costumisme literari consisteix en la descripció d’ambients i de personatges, de forma tipificada. El costumisme es manifestava a través dels anomenats “quadres de costums”. En ell, en són clau la descripció detallada d’escenes de la realitat, la incorporació d’un diàleg real i molt viu, i la creació d’un llenguatge molt dinàmic.

M’he permès prostituir la denominació d’aquest subgènere literari, molt cultivat al nostre país, per parlar de Juli Vallmitjana (1873-1937) i la seva obra. Quadre de mals costums. Mals costums referits a la mala vida als barris de sota Montjuïc, on es donen cita el món i la realitat dels gitanos, la vida dels delinqüents i mangants que s’amaguen a les coves de la muntanya màgica, els xulos, els pobres, els drapaires i les prostitutes. Situem-nos al barri del Raval, on la murrialla -així es refereix el mateix Vallmitjana- dels baixos fons de la Barcelona de la primeria del segle XX, viu la pobresa, la violència, la gana, el sexe, i el càlcul constant amb què funcionen els que no tenen res.

El Raval, al segle XIX ja es va anar definint com un barri proletari i poc a poc s’anà convertint en els baixos fons de Barcelona, amb un ambient lligat al port, a la prostitució i la misèria.

El propi Juli Vallmitjana, cridà l’atenció sobre el barri a través d’una visita guiada que va organitzar per als seus companys de la revista L’Esquella de la Torratxa. Paral·lelament, un grup de bohemis que solien reunir-se als bars del Barri Xinès, van potenciar una determinada literatura lligada a aquell ambient en el qual es barrejaven bohemis amb toreros, delinqüents, cantors i prostitutes.

El resultat de tot això és una literatura que té per escenari els carrers del barri, una literatura que té els seus cims en llibres com La Xava, de Juli Vallmitjana.

La Xava, publicada el 1910, és una crònica colpidora de la supervivència de la seva protagonista pels carrers del Portal de Santa Madrona, vora el Port de Barcelona de primers del segle XX.

La Xava és una noieta, filla de la Gravada i el Botxinet, que com els seus pares s’ha de guanyar la vida com pot. Ella, robant cotó al moll. Els pares, prostituint-se en bordells miserables l’una i robant l’altre, amagant-se en cambres miserables als terrats o en coves. No són poques les vegades que la Xava s’arrossega pels carrers. Vallmitjana ens regala descripcions que no fan més que imaginar-nos-la en un sospir: “Els cabells li tenien una qualitat aspra i groguenca i les genives semblaven descarnar-se-li, descobrint-li les dents per la part que sempre sol estar coberta; de tant en tant sofria uns dolors als ronyons que, segons deia ella, semblava que els ossos de l’espinada se li trenquessin.” Finalment, la Xava es recupera en una fonda del carrer de Migdia amb l’ajuda de l’alter ego de Vallmitjana, el Fermí, , “un dibuixant que dibuixava molt malament”.

Vallmitjana construeix la història basant-se no en fantasies literàries, sinó en el contacte personal i la observació directa. Ens relata els quefers del Marrà, el Pinxa, el Serrallonga, el Bocamoll, el Gallet, el Xatín, la Roseta, la Madrilenya –per citar-ne alguns- i una llarga companyia que, pel el carrer del Cid, el portal de Santa Madrona, la taverna “La Mina”, entre d’altres emplaçaments, es lliuren a un desordre que desemboca en l’alienació i pèrdua del sentit de molts dels personatges.

Àgil com a narrador en les escenes d’acció, ens deixa frases com : “La suor els regalava cara avall, com si fessin un treball honrat” en la narració del robatori d’una caixa forta.

Un altre fet, important, a destacar en l’escriptura de La Xava, és la utilització de la llengua dels personatges, amb una mescla de parlat diferents. Amb un català fresc, xulesc, de carrer, empra un argot encriptat que si no fos pels peus de pàgina de l’edició d’Enric Casasses, ens costaria d’entendre. Si bé he dit abans que Vallmitjana té un estil àgil i trepidant, la irrupció d’aquest argot i conseqüent vaivé de dalt a baix de la pàgina per esbrinar el significat dels mots, pot interferir molestament en la lectura. Per fer-se una idea, agravar, pinxerar, bati, pringar o xalem, és el mateix que dir robar, vigilar, pallissa, ferir i fugir.

Per últim, cal referència a l’abundància de castellanismes que ens hi trobem. Potser, fóra bo recordar que es diu xava, a la varietat lingüística del català amb una certa influència de trets lingüístics del castellà, propi d’alguns sectors de Barcelona.


1 comentario:

Plou i fa sol dijo...

Guille porta el text el pròxim dia, que el llegirem. Està bé, una mica dispers potser, però està bé. Posa-li un 6.5