21/3/07

Titulant 2

TITOL: "PASSAPARAULA ESTATUTARI"


SUBTÍTOL 1: JOVES UNIVERSITARIS • La manca de compromís polític augmenta a les facultats.

SUBTÍTOL 2: LLENGUA I NACIÓ • La llengua i la identitat són dues qüestions que semblen interessar poc als joves catalans.

SUBTÍTOL 3: CONCERT ECONÒMIC • El nou model de finançament econòmic és l’únic aspecte que, unànimament , defensen els joves.

DESTACAT 1: “Ja t’aviso que no m’interessa gaire. Jo no vull un Estatut, vull un Estat”

DESTACAT 2: De la trentena de joves entrevistats, zero no sap exactament que proposa el nou Estatut.

14/3/07

Agustí Centelles

Les vides d’un fotògraf

L’esclat de la guerra civil Espanyola va ser el primer gran conflicte bèl·lic que va merèixer especial atenció per part dels mitjans de comunicació internacionals. Això va suposar el començament del fotoperiodisme, del qual, al nostre país, Agustí Centelles és un dels màxims exponents. Va ser un personatge que va marcar profundament aquest gènere. Nascut a València el 1905 però crescut a Barcelona, a l’obra del “Robert Capa català” es troba bona part de la memòria visual de la guerra civil Espanyola i especialment, l’èpica del poble de Catalunya davant el conflicte. Centelles va viure la guerra exercint la seva feina, el fotoperiodisme, i va haver de marxar a l’exili, vençut i derrotat.

Gran part de la seva obra es troba recollida a l’exposició “Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985”. Des del 4 de novembre del passat any s’ha pogut visitar-la, i tant és l’èxit que ha assolit, que ha estat prorrogada fins al 18 de març del present, enlloc de clausurar-la el 4 de març tal i com estava previst.



Al bell mig de les Rambles de Barcelona, plenes de gom a gom, el Palau de la Virreina és l’escenari escollit per passar un matí de dissabte del més de març.


Les sales, organitzades de manera harmònica i atractiva, presenten una aproximació global de la figura del fotògraf enamorat de la seva càmera Leica, incloent l’etapa formativa durant els anys 30, el desenvolupament gràfic als diaris de la seva època – hi ha un passadís exclusivament dedicat a portades de rotatius -, les peripècies del fotoperiodista de la guerra,i finalment, en una sala de la planta inferior, la reconversió a la fotografia industrial i publicitària, i el seu reconeixement com a figura i referent, amb la projecció d’audiovisuals de generacions posteriors de fotoperiodistes.

Visita positiva i recomanable, ja que a banda dels seus continguts, suposa un exemple a seguir a l’hora de plantejar la revisió de la obra d’un gran fotògraf : posada en escena espectacular i abundants elements contextuals que ajuden a fer-se una idea de com era la vida de l’època.

Vull saber si aquesta percepció és compartida, i pregunto a una parella de joves universitaris sobre la visita i Centelles. L’Anna, la instigadora de la visita, dona poc expressiva i escassa d’arguments, em diu que “a la universitat ens han parlat molt de Centelles com a màxim exemple de fotoreporter de la Guerra Civil i m’he apropat aquí a comprovar-ho”.“Arribo sense saber res de Centelles i simplement estic acompanyant a la meva parella”, m’afirma el seu company. Intento treure-li unes paraules més i ho aconsegueixo. “Em sembla una exposició genial. Sabem dels fets ocorreguts durant la Guerra Civil i les conseqüències que va ocasionar, però no en som conscients, jo almenys, fins que no veiem imatges com aquestes que ho corroboren”. Sembla satisfet amb la inversió de els 1,75 euros que ha pagat per entrar-hi –ser universitari encara serveix d’alguna cosa-.
Més endavant em topo amb un matrimoni. Semblen gent de bé, pulcres, educats i elegants. Voltant els 50 anys. En Josep considera a Centelles “el millor fotoperiodista de l’època. Aquestes fotografies mostren la nostra terra, la nostra història”. “Segur que hi trobaríem algun dels nostres avis!”, exclama la dona tot emocionada. Estic segur que marxen, també, convençuts de que els 3 euros per cap de l’entrada general han estat ben invertits. Se’ls nota a la cara. Per últim, Miquel Berga, comissari de l’exposició, valora els objectius d’aquesta i vol destacar la vessant fotogràfica de Centelles que pocs coneixen: “L’exposició també il·lustra la faceta, totalment desconeguda, de Centelles com a fotògraf industrial i publicitari. Sorprendrà veure fotografies seves de models lleugeres de roba, d’anuncis de Chupa-Chups o de micos bevent Anís del Mono. Les seves imatges industrials també són de gran interès des del punt de vista tècnic, ja que també era un mestre manipulant negatius”. “Volem que aquesta exposició sigui el seu reconeixement definitiu, però una Creu de Sant Jordi a títol pòstum no estaria malament”.


Opus Magnum

El 19 de juliol de 1936, l’únic fotoperiodista que va recórrer els carrers de Barcelona per captar que hi estava passant, va ser Agustí Centelles. Aquell dia va fotografiar una de les escenes que, sens dubte, han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu i de la memòria visual de la Guerra Civil: tres milicians al carrer de la Diputació, disparant, parapetats darrere una barricada formada pels cossos d’uns cavalls ensangonats. És la imatge més difosa i reproduïda de Centelles i va esdevenir un símbol de resistència popular contra l’aixecament franquista. La seva repercussió mundial fou immediata tant en l’àmbit informatiu com propagandístic, i va ser portada als diaris de l’època i en publicacions internacionals.

En el meu recorregut per les 24 sales que ocupa l’exposició, en una, m’hi aturo astorat per un soroll que ressona en les estances contigües ; el “click” que revela el pas d’una diapositiva a una altra. Projectades en una paret de grans dimensions, veig, de manera consecutiva ,dues versions de “Guàrdies d’assalt al carrer de la Diputació”. Una cita del mateix Centelles, traçada en una altra paret de l’obscura sala, m’ho explica tot: “Captar la notícia és una cosa intuïtiva. S’ha de plasmar el moment crucial. L’enquadrament es fa després perquè en general quan fas una fotografia surten elements innecessaris. Llavors s’amplia i es dóna força a aquella imatge. La part decorativa no interessa. Interessa el motiu, l’assumpte.”

12/3/07

“La Xava”, quadre de (mals) costums

El costumisme literari consisteix en la descripció d’ambients i de personatges, de forma tipificada. El costumisme es manifestava a través dels anomenats “quadres de costums”. En ell, en són clau la descripció detallada d’escenes de la realitat, la incorporació d’un diàleg real i molt viu, i la creació d’un llenguatge molt dinàmic.

M’he permès prostituir la denominació d’aquest subgènere literari, molt cultivat al nostre país, per parlar de Juli Vallmitjana (1873-1937) i la seva obra. Quadre de mals costums. Mals costums referits a la mala vida als barris de sota Montjuïc, on es donen cita el món i la realitat dels gitanos, la vida dels delinqüents i mangants que s’amaguen a les coves de la muntanya màgica, els xulos, els pobres, els drapaires i les prostitutes. Situem-nos al barri del Raval, on la murrialla -així es refereix el mateix Vallmitjana- dels baixos fons de la Barcelona de la primeria del segle XX, viu la pobresa, la violència, la gana, el sexe, i el càlcul constant amb què funcionen els que no tenen res.

El Raval, al segle XIX ja es va anar definint com un barri proletari i poc a poc s’anà convertint en els baixos fons de Barcelona, amb un ambient lligat al port, a la prostitució i la misèria.

El propi Juli Vallmitjana, cridà l’atenció sobre el barri a través d’una visita guiada que va organitzar per als seus companys de la revista L’Esquella de la Torratxa. Paral·lelament, un grup de bohemis que solien reunir-se als bars del Barri Xinès, van potenciar una determinada literatura lligada a aquell ambient en el qual es barrejaven bohemis amb toreros, delinqüents, cantors i prostitutes.

El resultat de tot això és una literatura que té per escenari els carrers del barri, una literatura que té els seus cims en llibres com La Xava, de Juli Vallmitjana.

La Xava, publicada el 1910, és una crònica colpidora de la supervivència de la seva protagonista pels carrers del Portal de Santa Madrona, vora el Port de Barcelona de primers del segle XX.

La Xava és una noieta, filla de la Gravada i el Botxinet, que com els seus pares s’ha de guanyar la vida com pot. Ella, robant cotó al moll. Els pares, prostituint-se en bordells miserables l’una i robant l’altre, amagant-se en cambres miserables als terrats o en coves. No són poques les vegades que la Xava s’arrossega pels carrers. Vallmitjana ens regala descripcions que no fan més que imaginar-nos-la en un sospir: “Els cabells li tenien una qualitat aspra i groguenca i les genives semblaven descarnar-se-li, descobrint-li les dents per la part que sempre sol estar coberta; de tant en tant sofria uns dolors als ronyons que, segons deia ella, semblava que els ossos de l’espinada se li trenquessin.” Finalment, la Xava es recupera en una fonda del carrer de Migdia amb l’ajuda de l’alter ego de Vallmitjana, el Fermí, , “un dibuixant que dibuixava molt malament”.

Vallmitjana construeix la història basant-se no en fantasies literàries, sinó en el contacte personal i la observació directa. Ens relata els quefers del Marrà, el Pinxa, el Serrallonga, el Bocamoll, el Gallet, el Xatín, la Roseta, la Madrilenya –per citar-ne alguns- i una llarga companyia que, pel el carrer del Cid, el portal de Santa Madrona, la taverna “La Mina”, entre d’altres emplaçaments, es lliuren a un desordre que desemboca en l’alienació i pèrdua del sentit de molts dels personatges.

Àgil com a narrador en les escenes d’acció, ens deixa frases com : “La suor els regalava cara avall, com si fessin un treball honrat” en la narració del robatori d’una caixa forta.

Un altre fet, important, a destacar en l’escriptura de La Xava, és la utilització de la llengua dels personatges, amb una mescla de parlat diferents. Amb un català fresc, xulesc, de carrer, empra un argot encriptat que si no fos pels peus de pàgina de l’edició d’Enric Casasses, ens costaria d’entendre. Si bé he dit abans que Vallmitjana té un estil àgil i trepidant, la irrupció d’aquest argot i conseqüent vaivé de dalt a baix de la pàgina per esbrinar el significat dels mots, pot interferir molestament en la lectura. Per fer-se una idea, agravar, pinxerar, bati, pringar o xalem, és el mateix que dir robar, vigilar, pallissa, ferir i fugir.

Per últim, cal referència a l’abundància de castellanismes que ens hi trobem. Potser, fóra bo recordar que es diu xava, a la varietat lingüística del català amb una certa influència de trets lingüístics del castellà, propi d’alguns sectors de Barcelona.


7/3/07

Josep Maria Huertas Claveria, periodista


Josep Maria Huertas Claveria ,de 67 anys, periodista i exdegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va morir cristianament al Hospital Clínic de Barcelona la matinada del passat 4 de març de 2007 després de patir un vessament cerebral el passat divendres. Setmanes abans va ser sotmès a una intervenció quirúrgica de la qual van sorgir algunes complicacions que creia haver superat. Tant es així, que el mateix divendres al migdia va lliurar el seu últim reportatge a “La Vanguardia”, on va sentir-se indisposat i va ser traslladat a l’hospital.

Nascut a Barcelona el 24 de novembre de 1939, sentia la vocació de periodista des de jove. Fill de pare periodista, va estudiar al Col·legi Sant Miquel, va militar a les “Juventudes de Acción Catòlica” i va començar a escriure al setmanari Signo. Va ser titulat per l’antiga Escola Oficial de Periodisme, on va seguir els cursos d’aquesta des de 1963. Ràpidament va entrar al món de la redacció periodística i va treballar als diaris El Correo Catalán, Tele/exprés, Diario de Barcelona, El Periódico i actualment, ja jubilat, col·laborava a La Vanguardia i l’Avui. És autor o coautor de més d’una cinquantena de llibres sobre el moviment obrer, la joventut, el periodisme i la seva estimada Barcelona, de la qual coneixia molt bé tots els seus barris.

Havia treballat, també, al gabinet de premsa de la Diputació de Barcelona, que el 2002 el va distingir amb el Premi de la Comunicació mercès als seus quaranta anys de professió i rebé la medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona. Va ser membre fundador del Grup Democràtic de Periodistes, però el seu últim càrrec el va ocupar al deganat del Col·legi de Periodistes de Barcelona, d’on va ser degà des del 15 de maig del 2006, quan guanyà les eleccions a l’altre candidata, Pilar Antillach.

Sota la direcció de la revista Oriflama va protagonitzar un episodi que va mobilitzar la professió periodística en defensa de la llibertat d’expressió. Arran de la publicació d’un reportatge a Tele/exprés sobre la prostitució a Barcelona, on apuntava que alguns meublés de la ciutat podien tenir autorització administrativa a favor de les vídues dels militars. Va ser jutjat en un Consell de Guerra, condemnat per injúries a l’exèrcit i empresonat a la Model de Barcelona, on va estar-hi vuit mesos i 20 dies beneficiant-se de l’amnistia decretada en iniciar-se el període democràtic.

La seva mort ha commogut a companys de professió, polítics i altres personalitats, que han destacat “la serietat, objectivitat i honestedat” de Huertas i han afirmat en que es perd “un referent de compromís amb Barcelona i amb la denúncia de les injustícies socials de la ciutat” i que “era una persona que encarnava com ningú l’esperit del periodista”.

5/3/07

Josep Pla "a fons"



“La primera cosa que hace el escritor es hacerse inteligible”

“La limitación de la inteligencia humana es inmensa”


“He vivido muy poco, no tengo idea de nada. No sé lo que es el amor. Me he enamorado de un paisaje, una ciudad, un árbol, una hierba…tengo una idea contraria a los seres humanos, no creo mucho en ellos y espero que los demás no crean en mí”



“He hecho periodismo toda mi vida: siempre he escrito literatura de observación contra la literatura de imaginación”



“Fumo para buscar adjetivos”


“Las revoluciones son totalmente inútiles. No sirven para nada”


“Desde el proteccionismo implantado por Güell cuando vino de Cuba, Catalunya es un país inmensamente rico, grosero y espantoso”


“Las noticias de antes eran más verdad que las de hoy. Todo está dominado por una locura demagógica tremenda. Si existe algo tan demagógico como la política, son los periódicos de hoy”


“La gente es muy importante. Si hubiera podido conocer a la gente, hubiera hecho libros colosales, pero la gente no dice nunca nada, ni lo que piensa, ni lo que desea ni lo que trata de demostrar”


“Una de las cosas que no gusta a la gente es ser demasiado perfecto”


“Azorín era un excelente escritor pero no sabía el castellano, escribía en catalán. Decía: <La puerta es verde. El cielo es azul>. Esto no es castellano. El castellano es una frase larga, que termina generalmente en cola de pescado”


“Gaudí, para mí, como artista no vale nada”


“La mujer es el ser antirromántico por excelencia. Le gusta el dinero, la seguridad: yo no tengo nada que ver con eso; es un mundo muy complejo”


“El hombre que lee, a partir de 35 años, novelas…es un cretino”


“No he escrito jamás nada emocionado, no he escrito ni una sola frase si no la hubiera pensado antes”



Mentre Soler Serrano intenta comparar la figura de Montaigne amb la de Josep Pla, i dic intenta perquè la modèstia de Pla no ho permet, el pagès de Palafrugell comença un dels rictus més característics de la seva vida. Escolta les paraules de Soler Serrano, respon i va fent. Les llargues i brutes ungles l’ ajuden. Amb veu tremolosa, sembla emocionar-se amb la cita de Montaigne que mai existí i moments abans titlla,sense cap objecció,de degenerat a Dostoievski. Arrugues fermes i llagrimeig constant que no s’estan de res. Primers plans on els pèls del nas semblen saludar a la càmera. Ensaliva la burilla i li encenen gustosament. Ho deia minuts abans: “Fumo para buscar adjetivos”.